Catalanitat

Entre els objectius de la JIC està el promoure la catalanitat de la immigració musulmana. Treballar per la recuperació de la memòria islàmica de Catalunya, i la consideració de l’islam com a part integrant de l’identitat nacional de Catalunya.

La JIC va celebrar unes jornades sobre ‘L’islam i el fet Nacional a Catalunya‘, els dies 30 i 31 d’octubre del 2007 al Museu d’Història de Catalunya. Oferim a continuació la ponència inaugural de les jornades:


Presentació de les jornades sobre ‘L’islam i el fet nacional a Catalunya’

Per Abdennur Prado
President de la Junta islàmica Catalana
3o Octubre 2007, Museu d’Història de Catalunya

Vull agrair sincerament a la Sra. Montserrat Coll, directora d’afers religiosos de la Generalitat de Catalunya, pel recolzament donat a les jornades, i per la seva presència avui entre nosaltres. Vull fer extensiu aquest agraïment a la Sra. Teresa Llorens, directora de l’àrea d’igualtat i ciutadania de la Diputació de Barcelona, i al Sr. Jordi Sànchez, director de la Fundació Jaume Bofill. I com no, al Sr. Jaume Sobrequés i Callicó, per la seva hospitalitat i receptivitat, tant a nivell institucional, com a director del Museu d’Història de Catalunya, com a nivell intel·lectual. Es per la JIC un honor el poder du a terme aquestes jornades sobre islam i catalanitat en la casa de la nostra història. Durant les darreres setmanes, a ningú se li ha escapat el fet de que realitzar aquestes jornades al Museu d’Història del país les dota d’un contingut simbòlic especial. En aquest cas, podem afirmar que el marc es part del missatge, de la invitació que us fem a reflexionar sobre les relacions entre l’islam i el fet nacional a Catalunya.

També vull agrair a tots els ponents per haver acceptat de participar-hi, especialment al Professor Mikel de Epalza, que amb tant d’entusiasme va acceptar la nostra invitació.

Per la meva part, i dintre d’aquest acte inaugural, voldria presentar-vos les motivacions de la JIC a l’hora de dur a terme aquesta iniciativa. Serà necessari abans aclarir molt breument què és la JIC, i quins son els nostres objectius. Això ens servirà també per esvair algunes confusions, que es venen reproduint des de que la JIC va començar les seves activitats, fa tan sols tres anys.

En primer lloc, es important senyalar que la JIC és una organització minoritària i independent, una ONG, que no rep cap subvenció institucional, excepte per projectes concrets que les institucions considerin d’interès, ni tampoc rep recolzament de cap país estranger. Som una organització minoritària, formada majoritàriament per catalans conversos a l’islam, però oberta a qualsevol, sense una mesquita ni una gran comunitat darrera. No només som una organització minoritària, sinó amb la vocació de ser-ho. No pretenem en cap sentit representar als musulmans, ni entrar en la ficció que això implica. Si hi ha organitzacions que pretenen representar als musulmans, nosaltres ho respectem, sempre i quan no pretenguin representar-nos ni a nosaltres ni a tots aquells musulmans i musulmanes a Catalunya que no els han donat expressament el seu aval.

La tasca principal de la Junta Islàmica Catalana es la d’enfocar els problemes que afecten tant als musulmans com al conjunt dels ciutadans espanyols des del punt de vista de l’encontre entre civilitzacions i cultures, un encontre que s’ha produït en nosaltres mateixos. La nostra doble condició de musulmans i de ciutadans catalans pot jugar un paper determinant a l’hora d’establir vincles, de constituir-se en pont, de renovar discursos. La nostra vocació és el de ser actius en el terreny de les idees, en el debat acadèmic i públic sobre la creixent presència de l’islam a Catalunya.

Volem llençar idees-força, provocar debat, contrastar alguns dels mals entesos que s’han generat sobre l’islam i els musulmans, combatre la creixent islamofobia que afecta a la nostra societat.

Les principals línies de treball son el diàleg interreligiós, l’educació, la catalanitat i la promoció del feminisme islàmic. En totes les iniciatives de la JIC, també en els projectes dels propers anys, apareix la mateixa vocació de trencar esquemes, de superar prejudicis, en una doble direcció, tant de cara a les comunitats musulmanes com al conjunt de la nostra societat. E tracta doncs d’actuar com a lobby, en el sentit que els anglosaxons donen a aquest terme: defensar idees i propostes, i tractar d’influir en la societat en general, per tal de propiciar un desenvolupament positiu de l’islam entre nosaltres. En aquest sentit no som rivals sinó complementaris d’altres institucions u organitzacions, siguin consells d’imams, mesquites, organitzacions d’immigrants o qualsevol altre que treballi per una integració positiva de l’islam dintre l’espai laic.

Amb el mateix esperit de pluralisme i d’apertura, una de les tasques fonamentals de la JIC és la de reivindicar els drets civils i religiosos dels musulmans a Catalunya. Encara que les lleis contemplen una sèrie de drets religiosos, en la pràctica ens trobem amb dificultats per a obrir mesquites, la negació d’espais en cementiris públics, l’absència de commemoració de festivitats religioses islàmiques, l’absència de regulació de l’alimentació halal, la negació a la participació dels musulmans en la gestió del patrimoni d’origen islàmic, l’incompliment del dret legal a l’ensenyament de l’islam en les escoles, i una general desatenció de les institucions cap a les necessitats religioses dels musulmans. Tot el que acabo d’esmentar són drets legítims dels ciutadans musulmans, recollits com a tals en la Llei de l’Acord de Cooperació, signada per l’Estat espanyol i la Comissió Islàmica d’Espanya l’any 1992, drets que són vulnerats en moltes ocasions per ajuntaments, comunitats autònomes i per tot l’aparell de l’Estat. Parlant sense embuts, penso que ser o postular-se com a dirigent musulmà en el nostre context sense incloure aquesta dimensió reivindicativa es fraudulent. Aquesta tasca reivindicativa pot arribar a ser molesta per les institucions, però és en realitat la millor prova de la integració dels musulmans.

En última instància, la nostra vocació és la de contribuir a la construcció nacional de Catalunya, com a musulmans catalans compromesos amb la nostre societat, des de la nostra fe i la nostra catalanitat. Dit això, es compren millor una iniciativa com la que ara presentem.

L’augment de la població de religió musulmana ha generat un debat sobre els efectes d’aquesta nova realitat en relació a la construcció nacional de Catalunya. Assistim a un corrent d’opinió que pretén qüestionar els drets religiosos dels musulmans, cridant a la defensa de la identitat catalana enfront del que és presentat com un pluralisme amenaçador. Des de sectors catalanistes, tant d’esquerres com de dretes, s’ha parlat de la immigració musulmana com un perill per a la nostra identitat com a poble. A les dificultats inherents a tota immigració, el fet religiós islàmic és presentat com un element que dificulta la convivència. Des de alguns sectors s’ha arribat a afirmar que “la multiculturalitat desfà la cultura pròpia”. En la dialèctica entre el local i el global, aquesta opinió es correspon amb aquells moviments que defensen el tancament identitari. Una vegada més el somni de les identitats pures, que creuen protegir-se mitjançant la repressió de lo divers.

Aquest discurs es produeix en un moment clau de la nostra història, quan la consolidació del pluralisme religiós és encara molt feble, immersos i un temps marcat per el desenvolupament de l’autogovern, la incorporació a la Unió Europea i els processos de descentralització inherents a la globalització. En el context contemporani no es treballa en la línia de reforçar una identitat nacional cada vegada més fràgil, sinó en la construcció d’una ciutadania supranacional europea. És en aquesta situació de fragilitat identitaria on se situa la creixent presència de musulmans a Catalunya, de procedències ètniques i nacionals molt diverses. A més, la pròpia dinàmica de la globalització, amb la seva facilitat de comunicació entre els continents, afavoreix el fet que els immigrants mantinguin estrets vincles amb els seus països d’origen. Ens situem en temps on la cultura audiovisual se superposa sobre expressions culturals tradicionals, amb fluxos d’informació no controlats pel país d’assentament. Tampoc podem obviar el fet de que en aquests moments, la islamofobia s’està convertint en un dels pilars del discurs de la extrema dreta a tota Europa, un discurs populista que vol remarcar les “diferències insalvables”.

Un dels reptes del present és com assolir societats cohesionades i al mateix temps respectuoses amb la diversitat cultural i el pluralisme religiós. En el context català, el element vertebrador de la nostra convivència no es un altre que la pròpia catalanitat, la consciència de que Catalunya constitueix una nació diferenciada. En aquest context es fa necessari plantejar una sèrie de preguntes:

Com podem potenciar la catalanitat dels musulmans d’origen immigrant? Realment és això necessari? Perquè un nouvingut hauria d’acceptar el principi de la catalanitat com a eix de convivència? No en tenim prou amb els drets humans i les llibertats cíviques? En tot cas, què vol dir potenciar la catalanitat? I què vol dir catalanitat en el context de les societats plurals del segle XXI? Quina és la relació entre història de Catalunya i catalanitat, i quina història de Catalunya volem i ens podria ser útil pels reptes del futur?

El projecte de construcció nacional de Catalunya no pot deixar de banda a cap sector de la societat. Es tracte d’una aposta de futur: en aquest moment, el número de musulmans que viuen a Catalunya supera les tres-centes mil persones. Les estadístiques ens diuen que en uns anys s’arribarà al milió de musulmans/es. Hem de fer tot el que estigui a les nostres mans per aconseguir una societat que reconegui el fet diferencial català com a vertebrador de la convivència. Estem convençuts que la recuperació de l’islam com part integrant de la memòria històrica catalana ens ofereix el millor marc possible per a integrar a aquesta nova immigració. No es tracta únicament de re-descobrir uns determinats esdeveniments històrics, sinó de fer-nos conscients de que la identitat nacional de Catalunya es el producte de un procés històric complex i no acabat, un procés en el qual no trobem espai per essències immutables. I això implica, necessariament, la superació d’un concepte de catalanitat basat en principis ètnics o religiosos, tal i com es va plantejar en segles anteriors.

El discurs que critica el multiculturalisme i al mateix temps advoca pel manteniment d’una identitat col·lectiva basada en la religió i la historiografia vuitcentista és contradictori, al parell que perillós. Dic que és contradictori, en el sentit que al proposar un model de cohesió social basat en una tradició cultural determinada s’està excloent a aquells que no participen d’aquesta tradició, amb la qual cosa se’ls margina i relega a guetos culturals clarament diferenciats de la cultura dominant.

No crec que sigui necessari insistir en aquest punt: és absurd invocar la uniformitat cultural o religiosa com mig per a assolir la cohesió social. Aquesta uniformitat no crea necessàriament societats cohesionades, sobretot quan aquesta uniformitat és impositiva. El que crea són societats malaltes, que neguen la seva pròpia dinàmica interna i s’impossibiliten per al canvi. El principi monolític d’identitat és la mort. Una societat és un conjunt de relacions i individus, relacions entre individus i entre idees, una situació dialogal que implica pluralisme.

Tot això ens situa en el repte de re-definir el catalanisme i el nostre concepte de catalanitat, tasca en la qual ja s’han destacat notables pensadors. Tasca per altra banda consubstancial a qualsevol idea de llarga duració, com es la idea del fet nacional català com a vertebrador de convivència. En aquest punt, ens adonem de que empenes s’ha fet res per transmetre a aquests nous catalans l’esperit universalista (ni imperialista, ni reaccionari) del catalanisme.

Hem fet unes quantes preguntes. Ara hauria de dir que esperem que al llarg de les jornades trobem una resposta. Però de fet ni ho espero ni ho desitjo. Massa sovint el problema es troba en aquells que es pensen que tenen la resposta. Son a ells a qui ens agradaria arribar, per fer trontollar les seves certeses sobre el que és ser català, sobre quines son les arrels de Catalunya, sobre què és i quina a estat la nostra cultura. No desitgem doncs respostes definitives sinó empenes compartir idees, reflexionar, debatre, i fer-vos partícips de l’aventura intel·lectual consistent en pensar i viure com a musulmà en el món contemporani. Aquesta es la vocació de la JIC, la de trencar dogmes, desestabilitzar, plantejar preguntes, desafiar als que es parapeten en una visió essencialista i anacrònica de l’islam o de Catalunya, lluitar contra les resistències a acceptar la diversitat.

A Catalunya, com a nació diferenciada, hem de ser capaços d’articular una resposta diferenciada sobre la integració del fet musulmà. Aquest es el repte davant el qual ens situem. Gràcies!

Anuncios

A %d blogueros les gusta esto: